Fa dies que em ve de gust parlar d’un tema que he vist bastant en altres perfils d’Instagram i que m’ha fet pensar. Últimament s’ha vist com grans perfils dins de la comunitat Bookstagram reflexionen sobre el plaer de la lectura i com, de vegades, aquest es veu eclipsat per la necessitat de crear contingut contínuament, aconseguir seguidors per fer créixer el compte i complaure aquests seguidors. I és que Instagram és una xarxa (social). Les xarxes socials en general, no només Instagram, tenen l’objectiu d’atrapar la gent, de captar l’atenció de les persones i, sobretot, el seu temps. Diem que les xarxes socials són gratis però, en realitat, no ho són. Quan utilitzem una xarxa social estem pagant amb el nostre temps i, per això, és tan fàcil enganxar-s’hi. Hi ha mecanismes dins d’aquestes xarxes ideats expressament per aconseguir que la gent passi el màxim d’hores possible enganxada a una aplicació. No sé si aquí hi entraria el famós algoritme d’Instagram però aquí ja no m’hi fico. Si us interessa saber més sobre el fenomen de les xarxes socials, us convido a veure el documental de Netflix anomenat “El dilema de las redes”. No entraré en més detalls perquè el que m’interessa és fer una reflexió:
Quan jo vaig crear aquest perfil ho vaig fer amb la intenció de compartir la meva passió per la lectura, simplement això. No esperava tenir més de 2 o 3 seguidors i m’era igual. Però amb el temps, sense saber com, el meu perfil va anar creixent, molt més de l’esperat. El meu perfil no és dels grans, més aviat es petit i, dins la comunitat Bookstagram, es consideraria que els meus seguidors són molt poquets. Tot i així, vaig començar a notar un nivell d’exigència més alt i, de cop i volta, ja no només compartia el plaer de la lectura, sinó que també provava de fer publicacions més atractives, fotos més xules i, inconscientment, mirava de complaure als seguidors.
Quan tens més seguidors, l’exigència torna a augmentar perquè llavors has de respondre més missatges, algunes persones et contacten per promocionar les seves obres i, també, passes més temps mirant tots els perfils dels teus companys bookstagrammers. I, de cop i volta, sense adonar-te’n, formes part de la comunitat Bookstagram. Això vol dir que et convidaran a mil lectures compartides i hauràs d’aprendre a dir que no a moltes, però a algunes t’hi apuntaràs perquè no ho pots evitar. Molts escriptors et demanaran que llegeixis els seus llibres per promocionar-se, i potser en llegiràs algun però, evidentment, no pots dir que si a tothom. Tots els bookstagrammers del món voldran que passis pel seu perfil, donis “like”, comentis i guardis les seves publicacions per ajudar-los amb l’algoritme d’Instagram (maleït algoritme). I tu, inconscientment, cauràs en el parany de les xarxes o, millor dit, cauràs a la xarxa. Perquè, de cop i volta, et compares amb altres perfils i et veus petit, i per això, vols estar a l’altura i, per això, comences a publicar més sovint del que ho faries si no sentissis aquesta pressió, i comences a planificar les teves lectures, a seguir les noves tendències, a intentar llegir el màxim de llibres possibles, i a llegir cada vegada més llibres a la vegada. Comences a respondre a totes aquestes exigències noves que no havies planejat ni se t’havien passat pel cap, i comences a “pensar com un empresari”: com captar més clients o, en aquest cas, com captar més seguidors. I comences a anteposar el creixement del teu perfil a la lectura i al plaer per la lectura. Fins que arriba un moment en que el teu perfil creix però tu has deixat de gaudir la lectura perquè ara llegeixes amb pressió, amb estrès, amb dates límit i amb objectius a complir. I arriba un dia en el que dius: STOP!!!! I mires enrere i et preguntes com has arribat a aquest punt. Des de quan el perfil d’Instagram és més important que llegir el que et vingui de gust i quan et vingui de gust? Des de quan la lectura és una imposició, una cosa planificada amb uns objectius a complir? Des de quan una afició implica esforç i pressió? Des de quan el nombre de seguidors decideix quants llibres llegir i quins? En quin moment el perfil d’Instagram es va convertir en una competició i una lluita? I el més important, en quin moment vas perdre el nord i et vas deixar endur pels fils d’aquesta xarxa?
Vull aclarir que, per sort, jo no he arribat a aquest extrem. No he perdut el nord d’aquesta manera tan extrema, només ho he exagerat una mica per fer pensar i reflexionar-hi. Si que he sentit pressió i he intentat millorar per fer créixer el compte (cosa que no té res de dolent si ho fas perquè et ve de gust), però no he arribat a l’extrem de que el meu perfil controli les meves lectures. Tot i així, tinc la sensació de que hi ha persones que si que han arribat a aquest extrem i que, algunes, actualment es pregunten com han arribat fins aquí.
Del que vull fer la reflexió i preguntar-vos a vosaltres què en penseu és: Per quin motiu vau crear el vostre compte de Bookstagram? Ha evolucionat com us pensàveu? Heu notat un increment de pressió i d’autoexigència? Heu actuat alguna vegada només per fer créixer el compte? El vostre perfil ha eclipsat el vostre gust per la lectura alguna vegada? Us ha afectat en altres aspectes de la vostra vida? Heu deixat de fer coses només per mantenir el perfil? Heu caigut a la trampa de la xarxa alguna vegada? El motiu pel qual vau començar segueix sent el mateix d’ara?
En el meu cas, jo reconec que alguna vegada he caigut en la temptació de la xarxa i he intentat seguir les normes, fer publicacions més xules, publicar més sovint, llegir més llibres i amb límit de temps i, fins i tot, lluitar contra l’algoritme del diable. Però les poques vegades que ho he fet no m’he sentit a gust ni he gaudit de la lectura ni tampoc del meu perfil. He obtingut més “likes” i més seguidors perquè Instagram et recompensa si caus al parany, però la il•lusió de tenir dos o tres seguidors més no es pot comparar al gran plaer de llegir el que vols, quan vols, on vols i durant el temps que vols. Perquè llegir és això, un gran plaer, i no hi ha millor manera de gaudir la lectura que fent-ho cadascú a la seva manera i al seu ritme. No hi ha normes per a la lectura i, precisament per això, la lectura és llibertat. I per aquest motiu, al final, quan faig publicacions al meu perfil les faig perquè vull i, de fet, tot el que faig amb el meu compte és improvisat. No planifico res, vaig sobre la marxa i, per això, no sóc gaire constant. I no m’importa. Segurament tindré pocs seguidors però no en necessito més perquè ja estic contenta amb els que tinc. I tinc la gran sort de que amb alguns dels meus seguidors ha sorgit una amistat, amb altres hem creat grups de lectura molt bonics, i amb altres hi parlo de llibres sovint i són converses molt interessants. No necessito més. Per mi, el meu compte d’Instagram és un mitjà per compartir el gust per la lectura i prou. No implica obligació ni exigència, només diversió, i normalment intento fugir de tot el que em suposi feina extra.
Espero que aquesta publicació (bastant llarga, per cert, perdoneu), compleixi el seu objectiu i faci reflexionar a qui em llegeixi perquè trobo que és un tema interessant. M’agradaria que m’expliquéssiu les vostres pròpies experiències amb la comunitat Bookstagram.
Aclariment: No tinc res en contra de totes les accions que esmento anteriorment i que, generalment, fan que un perfil creixi i obtingui més seguidors. Em sembla perfecte que la gent ho faci, igual que és totalment respectable que l’objectiu d’una persona sigui fer créixer el seu perfil. El debat el dirigeixo a quan, inconscientment, fas coses que no faries, o no les fas a gust, i les fas per arribar a un objectiu que en realitat no és el teu objectiu i que s’allunya bastant del que realment vols o volies aconseguir amb el teu perfil (No sé si m’explico).
