Aquest
llibre no és llegeix, se sent.
Un pla de rebel·lió s’estén sobre Panem,
un pla sobre el qual han participat molts coneguts de la Katniss sense tenir-la
en compte a ella. La rebel·lió ha començat i esclata la guerra a Panem. Però
els rebels necessiten a la Katniss per seguir, necessiten que es converteixi en
el Sinsajo, l’ocell de la revolta, símbol de la rebel·lió. El seu paper és el
més important de la revolta i d’ella depenen moltes coses. Per la seva part, la
Katniss busca venjança i un dels seus objectius és el president Snow. La
Katniss vol que el president Snow pagui per tot el mal que ha fet. A l’altra
banda del país, el president Snow també té un objectiu molt concret: destruir a
la Katniss. De manera que, mentre el país està en guerra, el president Snow i
la Katniss es declaren la seva particular guerra on només hi participen ells
dos.
Com ja vaig dir, al final he llegit la
trilogia en castellà perquè la traducció al català no m’agradava, així que vull
fer un aclariment sobre el títol del llibre: en català, es titula “L’ocell de
la revolta” i en castellà, “Sinsajo”. En la versió en castellà un Sinsajo és un
ocell que simbolitza la rebel·lió, suposo que per això al català ho van traduir
com l’ocell de la revolta.
No sé com descriure aquesta tercera part.
M’ha fet sentir moltes coses, fins al punt de no saber si estava llegint o
sentint. El tercer llibre potser és encara més dur que el segon i les emocions
dels protagonistes són tan fortes i estan tan ben descrites que les pots
arribar a sentir de veritat. He sentit molta empatia pels personatges, més que
de costum, suposo que això és perquè en aquest llibre els personatges ja estan
esgotats i acabats, uns quants malalts mentalment per tot el que han patit, i
ja no els queden més forces. I això, sumat a la situació que estan vivint, fa
que sentis el que senten ells com si t’estigués passant a tu. He pogut sentir
la ràbia d’el Gale, les ganes de venjança i l’esgotament de la Katniss, la
tristesa del Finnink, la confusió i el turment del Peeta, etc. Crec que en una
situació així, tots reaccionaríem de la mateixa manera que ho fan els
protagonistes, i això fa que et posis molt a la seva pell.
Com ja vaig comentar temps enrere, he
llegit la trilogia sencera dues vegades. He de dir que la primera vegada que
vaig llegir el tercer llibre no em va agradar gaire el final però ara sé que és
perquè no el vaig entendre del tot. La segona vegada que el vaig llegir si que
em va agradar i vaig trobar que era un final molt encertat. Crec que la qüestió
per entendre el final és situar-te de veritat en el lloc on es troben els
personatges i entendre tot el que ha passat. Si et situes en el context, no
només en el tercer llibre, sinó durant tota la història, crec que entendràs
millor les decisions que prenen alguns personatges i veuràs que el final és
increïblement realista.
Crec que relatar els fets d’aquest llibre
tal com ho ha fet l’autora requereix molt esforç, molta dedicació i molta
recerca d’informació i documentació. Així que aplaudeixo a l’autora Suzanne
Collins per la feina feta! Els Jocs de la Fam és una trilogia que m’ha enganxat
molt i m’ha atrapat com feia anys que no em passava. I, evidentment, a partir
d’ara Els Jocs de la Fam serà una de les meves històries preferides de totes
les que he llegit.
