Somrius i rius, i gaudeixes. I
abraces i t’abracen. Tens moments de felicitat, de molta felicitat, i
aparentment sembla que tot està bé. Però hi ha una foscor dins teu que,
tímidament, es va manifestant a estones. I no vols que es manifesti perquè
estàs content quan no la sents. Fuges de la tristesa i funciona mentre estàs
anestesiat. No has sentit res tot aquest temps perquè encara estàs sota els
efectes de l’anestèsia, però saps que no durarà per sempre. És inevitable. Un
dia despertaràs i tot el dolor es farà present, insuportable.
Et preguntes si potser ja t’estàs
despertant perquè et comença a fer mal, però ho ignores perquè prefereixes
seguir sota els efectes de l’anestèsia, d’aquestes dosis d’anestèsia que el teu
propi cervell t’administra i que et mantenen adormit i sense patiment. No vols
despertar. No vols deixar sortir aquesta buidor tan gran que hi ha enterrada
dins teu perquè saps que, quan surti, ho farà com un terratrèmol que et trencarà
sencer des de dins cap enfora. I tens por de quan arribi aquest moment.
“No marxis anestèsia, deixa’m
viure una mica més”, penses. “No marxis anestèsia, et necessito, no em deixis
caure encara”, et repeteixes a tu mateix. “Dóna’m una mica més de temps,
anestèsia, perquè no estic preparat per enfrontar la foscor del meu cor”. Però
saps que això no durarà per sempre, que la tempesta arribarà, que la felicitat
s’esvairà i que el dolor creixerà i es farà fort, i que hauràs de lluitar
contra tu mateix per poder seguir endavant, per no caure, per no ensorrar-te,
per aprendre a viure amb aquest buit de tristesa.
Que bé que estàs quan estàs ben
anestesiat, però saps que això ha d’acabar i que has de començar a enfrontar la
realitat que t’asfixia per dins. És un procés del que no pots escapar i que
t’acabarà atrapant. I, encara que no ho vulguis reconèixer, sospites que la
cursa a contrarellotge entre el dolor i la felicitat ja ha començat i tems que
el dolor comença a guanyar terreny i que s’està acostant, cada vegada més a
prop. Ja no pots lluitar contra això. Estàs acabat. L’anestèsia t’abandona a
poc a poc i el dolor comença a sorgir. No servirà de res que t’hi neguis, no
servirà de res fugir en aquesta lluita perquè la tens perduda des del primer
dia. És només qüestió de temps que l’huracà del dolor t’engoleixi i l’anestèsia
t’abandoni definitivament.
Tant de bo aquest fos el final però, en realitat, això només és el principi del final. Et sents com si fossis un pobre animaló de camí a l’escorxador. Estàs despertant i ja comença a tronar i llampegar dins del teu cor. La tempesta ja s’acosta, el dolor ja arriba. I penses: “Adéu anestèsia, gràcies per ajudar-me a no sentir res mentre jo era incapaç d’enfrontar-me a un dolor tan intens. Adéu anestèsia, gràcies per tot, a partir d’ara el camí l’he de fer jo sol”.
