No he tingut temps d’assimilar que ja no et veuré més. No he tingut temps per dir-te que em sap greu, que em perdonis totes aquelles vegades que sense voler vaig ferir-te. No he tingut temps de dir-te que ho vas fer bé, que vas ser bon pare, encara que sempre discutíssim, encara que sempre ens recriminéssim els defectes l’un a l’altre. No he tingut temps de dir-te que vaig ser feliç quan era petita, que em va tocar la millor família possible. No he tingut temps de dir-te que ets la persona més forta i valenta que he conegut mai i que, ara, em dónes força encara que no hi siguis perquè el teu exemple és com un motor que no té fre. No he tingut temps de dir-te que ets la persona més positiva i alegre que he vist mai, la persona amb més il·lusió, la mateixa il·lusió que et va donar uns mesos més de vida.
Eres la persona que sempre somreia i feia bromes, fins i tot en els mals moments. La gent que et rodejava diu que sempre tenies una paraula bonica per tothom. I això és el que vull recordar de tu. I així és com vull ser jo perquè ara tu t’has convertit en un exemple a seguir.
No he tingut temps de dir-te que et trobaré molt a faltar, que et trobo a faltar, que ets la persona que sempre he admirat, encara que no n’hagi sigut conscient fins ara. No he tingut temps de dir-te gràcies per tot, per ser com ets, pels valors que m’has transmès i tot el que he rebut de tu, fins i tot la genètica, ja que diuen que m’assemblo molt a tu.
Ara ja has marxat, ja no hi ets, i jo no he tingut temps de dir-te que t’estimo i que t’estimaré sempre.
☕ Espero que allà on siguis puguis prendre tants cafès com et vingui de gust ☕
(Està clar que no sóc Picasso però s'ha intentat)
