LA GISELA ESCRIU: Un any després d'un Sant Jordi confinat

Ara que s'acosta Sant Jordi, he recordat que fa un any estàvem confinats i he pensat: "Ostres, encara estàvem confinats?". M'ha semblat molt temps perquè recordo que el confinament va començar a mitjans de març i, un mes més tard seguíem tancats a casa. He pensat: "Uf... Que llarg un confinament així. A mi se'm faria molt pesat no poder sortir de casa mai, només que per anar a comprar un cop a la setmana". I he seguit pensant: "Jo això no ho aguantaria ni de broma".

Però després, alguna cosa ha aturat de cop els meus pensaments, i he pensat: "Un moment, però si jo durant el confinament m'ho vaig passar bé!. En realitat, no se'm va fer tan llarg i me n'ha quedat un bon record. Si que vaig sentir por al principi, i nerviosisme per tot el que estava passant, però realment el record que m'ha quedat és el de tenir temps per mi mateixa sense preocupar-me de seguir cap horari". Vaig passar de tenir una vida estressant i anar corrents a tot arreu a, de cop i volta, no tenir res a fer. I va començar l'època d'anar en pijama per casa, mirar pelis, llegir moltíssim, dibuixar, escriure i fer totes aquelles coses que no tenim mai temps de fer. Vaig passar més temps amb la família, l'humor i els riures es van instaurar com a filosofia de vida per combatre i assimilar tot el que estàvem vivint. En realitat, diria que vaig riure més que mai. Encara que van ser unes setmanes difícils i amb molta incertesa perquè ningú sabia què passaria després, vaig ser feliç. Fins i tot, recordo que precisament el dia de Sant Jordi me’l vaig passar dibuixant i llegint i en vaig gaudir molt, encara que vaig trobar a faltar el Sant Jordi tradicional, com és normal.

La meva creativitat es va disparar, vaig aprendre a viure el dia a dia perquè el futur no existia o al menys, era totalment incert. Vaig comprovar que anar corrent per la vida no és la millor manera de viure, que de tant en tant és bo frenar una mica i prendre-s'ho amb calma, que ningú ens persegueix i que les coses segueixen al seu lloc encara que ens parem a descansar una mica. I que l'humor és la millor arma contra la incertesa. I, amb tot plegat, vaig ser feliç.

En canvi, ara, un confinament com aquell em sembla una cosa horrible i penso que no ho aguantaria. Això demostra la capacitat d'adaptació i la flexibilitat que té l'ésser humà. Moltes vegades diem "jo això no ho aguantaria" però en realitat si que ho faríem, ens adaptaríem, trobaríem eines per superar la situació, aprendríem a viure amb la situació i, segons com, fins i tot seriem feliços. Les persones, quan veiem les coses de lluny, ens veiem incapaces de superar-ho però, quan les coses ens passen en directe i ens toquen de prop, som capaces d'afrontar-ho i al final no sembla tan greu com ens pensàvem. Sempre tenim molta més força de la que pensem, i sempre la traiem fora en els moments més difícils. En comptes de dir "jo això no ho aguantaria" hauríem de dir "no, espera, pitjors coses hem superat. En realitat, som capaços d'adaptar-nos i superar tot el que vingui, per dur que sembli".

Tot això m’ha fet pensar en la fortalesa i la capacitat de resiliència de l’ésser humà, de la que gairebé mai som conscients però que descobrim en els pitjors moments, quan ens preguntem a nosaltres mateixos: “d’on l’he tret jo, tota aquesta força?” La tenim, només que ben amagada.