PARLEM DE LLIBRES: No està escrit a les estrelles - John Green

Profunda, trista però realista.

La Hazel Grace està malalta de càncer i, tot i que els medicaments li han pogut allargar una mica més la vida, continua sent una malalta terminal. Va deixar d’anar a l’escola i una màquina d’oxigen l’ajuda a respirar perquè els seus pulmons no funcionen bé. Per tot això, la Hazel està en un estat permanent de tristesa, se sent deprimida i es dedica només a veure “reality shows” i llegir repetidament un llibre que parla de la mort. La seva mare li diu que ha de fer vida normal i l’anima a sortir de casa però no ho aconsegueix gaire. L’únic que finalment aconsegueix és fer-la anar a un grup de suport per malalts amb càncer i ella hi va amb desgana sense saber que allà hi coneixerà l’Augustus Waters, el noi que li canviarà la vida.

L’Augustus Waters també té càncer i porta una cama postissa. És un noi sarcàstic que té por a l’oblit i li agradaria que tothom el recordi per sempre el dia que es mori.

La Hazel Grace i l’Augustus Waters es faran amics, juntament amb l’Isaac, un altre noi del grup de suport, i tots tres junts viuran experiències inoblidables.

A poc a poc, la Hazel anirà deixant enrere la tristesa per recuperar la il·lusió de viure i descobrir l’amor, concretament l’amor que sent per l’Augustus, i faran una vida una mica més normal i típica d’adolescents, encara que no podran deixar de banda del tot la malaltia i els entrebancs que això suposa. Perquè, encara que estiguin enamorats i contents, la Hazel Grace continua sent una malalta terminal i l’Augustus continua tenint càncer, així que els hospitals i les crisis els continuaran acompanyant fins al final del llibre.

És un llibre que parla sobre la vida, la malaltia i la mort tal com és, sense adornaments ni decoracions, des del punt de vista de dos adolescents terminals que reflexionen sobre la vida i la mort. Amb un final inesperat, és un llibre profund i realista que fa reflexionar sobre la vida, l’amor, el temps limitat i sobre gaudir i estimar intensament. És una història trista però això és el que la fa especial i realista. És realista com la vida mateixa. No és la típica novel·la on els personatges ho passen malament però no passa res i la vida continua com si res. És una història sense floritures i sense missatges positius i optimistes, però relata la crua realitat. És una dosis de realitat que et tocarà, et farà reflexionar, potser et farà sentir afortunat de tenir salut o de no estar-te morint, i no et deixarà indiferent.

*D’aquest llibre, com tots ja sabreu, se’n va fer la pel·lícula amb el mateix nom. Tot i que a mi sempre m’agraden més els llibres, he de dir que la pel·lícula no es va quedar gens enrere i va estar a l’altura.