LA GISELA ESCRIU: Anestèsia

Somrius i rius, i gaudeixes. I abraces i t’abracen. Tens moments de felicitat, de molta felicitat, i aparentment sembla que tot està bé. Però hi ha una foscor dins teu que, tímidament, es va manifestant a estones. I no vols que es manifesti perquè estàs content quan no la sents. Fuges de la tristesa i funciona mentre estàs anestesiat. No has sentit res tot aquest temps perquè encara estàs sota els efectes de l’anestèsia, però saps que no durarà per sempre. És inevitable. Un dia despertaràs i tot el dolor es farà present, insuportable.

Et preguntes si potser ja t’estàs despertant perquè et comença a fer mal, però ho ignores perquè prefereixes seguir sota els efectes de l’anestèsia, d’aquestes dosis d’anestèsia que el teu propi cervell t’administra i que et mantenen adormit i sense patiment. No vols despertar. No vols deixar sortir aquesta buidor tan gran que hi ha enterrada dins teu perquè saps que, quan surti, ho farà com un terratrèmol que et trencarà sencer des de dins cap enfora. I tens por de quan arribi aquest moment.

“No marxis anestèsia, deixa’m viure una mica més”, penses. “No marxis anestèsia, et necessito, no em deixis caure encara”, et repeteixes a tu mateix. “Dóna’m una mica més de temps, anestèsia, perquè no estic preparat per enfrontar la foscor del meu cor”. Però saps que això no durarà per sempre, que la tempesta arribarà, que la felicitat s’esvairà i que el dolor creixerà i es farà fort, i que hauràs de lluitar contra tu mateix per poder seguir endavant, per no caure, per no ensorrar-te, per aprendre a viure amb aquest buit de tristesa.

Que bé que estàs quan estàs ben anestesiat, però saps que això ha d’acabar i que has de començar a enfrontar la realitat que t’asfixia per dins. És un procés del que no pots escapar i que t’acabarà atrapant. I, encara que no ho vulguis reconèixer, sospites que la cursa a contrarellotge entre el dolor i la felicitat ja ha començat i tems que el dolor comença a guanyar terreny i que s’està acostant, cada vegada més a prop. Ja no pots lluitar contra això. Estàs acabat. L’anestèsia t’abandona a poc a poc i el dolor comença a sorgir. No servirà de res que t’hi neguis, no servirà de res fugir en aquesta lluita perquè la tens perduda des del primer dia. És només qüestió de temps que l’huracà del dolor t’engoleixi i l’anestèsia t’abandoni definitivament.

Tant de bo aquest fos el final però, en realitat, això només és el principi del final. Et sents com si fossis un pobre animaló de camí a l’escorxador. Estàs despertant i ja comença a tronar i llampegar dins del teu cor. La tempesta ja s’acosta, el dolor ja arriba. I penses: “Adéu anestèsia, gràcies per ajudar-me a no sentir res mentre jo era incapaç d’enfrontar-me a un dolor tan intens. Adéu anestèsia, gràcies per tot, a partir d’ara el camí l’he de fer jo sol”.